Al segle XVII, Catalunya va viure esdeveniments importants, com la revolta dels Segadors i la jornada del Corpus de Sang. "Història de Catalunya" hi dedica el capítol i, com sempre, en Dragui ho explica tot.
L'any 1625, a Espanya hi regnava Felip IV, però qui en realitat governava era el favorit del rei, el comte duc d'Olivares, un home ambiciós i d'esperit bel·licós.
Els assumptes d'estat no anaven gaire bé. Feia quatre anys que hi havia guerra a Flandes i els vaixells que venien d'Amèrica portaven cada vegada menys plata o no arribaven perquè havien estat assaltats pels pirates. Amb tot plegat, Castella havia perdut molts homes i diners.
Davant aquesta situació, el comte duc d'Olivares pretenia tenir dominats tots els regnes d'Espanya sota les lleis de Castella, obligar els catalans a contribuir a les despeses públiques i ordenar una lleva forçosa de mossos catalans.
Mentrestant, a França hi regnava Lluís XIII, però qui governava era el cardenal Richelieu.
Felip IV, després de cinc anys d'haver estat coronat rei, encara no havia jurat les constitucions catalanes, per la qual cosa legalment no era rei de Catalunya ni comte de Barcelona.
Finalment va assistir a la reunió de les Corts Catalanes, on va demanar diners i soldats. Al contrari de Valencià i Aragó, el Principat no va acceptar la Unió d'Armes i el rei va marxar sense clausurar les Corts.
Les tropes castellanes van entrar a Catalunya amb l'excusa d'atacar els francesos i, de passada, van voler forçar una cinquena part dels homes a allistar-se a l'exèrcit. Eren els quints.
Aquest fet i l'allotjament de les tropes van originar la revolta dels camperols. Aquesta revolta es va estendre fins a arribar a Barcelona, on el 7 de juny de 1640 es va viure el Corpus de Sang.
Durant aquests fets, el president de la Generalitat era el canonge Pau Claris, que va decidir demanar ajuda al rei de França, disposat a acatar les constitucions catalanes.
La guerra entre França i Espanya va esclatar i es va allargar durant vint-i-quatre anys. Finalment, Catalunya es va acabar rendint al rei Felip IV, que va jurar respectar les lleis del país.
Finalment, Felip IV va firmar la pau amb el rei de França, Lluís XIV, anomenat el rei Sol. Segons el tractat dels Pirineus, Catalunya perdia el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i part de la Cerdanya. Llívia va ser l'únic enclavament que en va sortir indemne.
